Llibre de sang

“I és que de fet mai no he estat marica, perquè per ser marica cal creure que només hi ha dos gèneres i que a tu et va el teu mateix gènere, però jo ja he deixat d’explicar-me aquesta història per no dormir que diu que només hi ha dos gèneres, dos rèmores immutables, dos pols oposats que no es poden barrejar. Feu sense mi, ferrerons de l’statu quo!”
La veu que travessa el Llibre de sang és una força entregada incondicionalment a l’exploració. A l’exploració, en primer lloc, del naufragi col·lectiu als “oceans de micro plàstics i micro agressions”, però sobretot a l’exploració d’una vida i d’un cos, els propis, agafats en tota la seva latitud: des dels arbres que poblaven el jardí de la infància fins als éssers que els omplen al ple de la joventut, passant per una mare i una àvia que són com una mar i un oceà —la mer i la granmer, dues peces d’una genealogia tan real com impossible.
“Potser aquesta escriptura és la cerca d’una llengua estrangera en les paraules que tinc a disposició. L’intent de cavar un aixopluc de la mida d’una llengua dins de l’existència, dins del que hem heretat, prou gran per poder-hi ballar.”